<a href="

” title=”Oda a Catalunya des dels tròpics- Agustí Bartra”>Oda a Catalunya des dels tròpics- Agustí Bartra

Agustí Bartra i Lleonart va néixer a Barcelona el vuit de novembre de 1908, era membre d’una família camperola, fins els vuit anys va viure a Guinardó, i després es va mudar a Sabadell i va tenir una educació autodidacta. Des dels tretze anys va treballar en la indústria tèxtil, treballant per diferents empreses a la vegada que publicava diversos articles periodístics dels quals destaquen les aportacions a la revista Mirador des de l’any 1936. L’any 1934 va guanyar el primer premi d’un concurs de contes socials organitzats per l’Ateneu Enciclopèdic Popular amb un conte titulat A la ciutat de les màquines. Al 1938, el mateix dia que s’allistava a l’exèrcit republicà va aparèixer a les llibreries els seu primer llibre, un recull poètic anomenat Cant corporal.

En el 1939 Bartra  va passar la frontera francesa, on hi va conèixer a la periodista Anna Murià i amb qui el 31 de gener de 1940 salpà del port de Bordeus cap a Santo Domingo on s’hi va exiliar. El 1941 es va traslladar a Mèxic on hi va continuar fent la seva obra poètica i on hi va escriure i publicar un dels seus poemes més importants: Oda a Catalunya des dels tròpics l’any 1944. L’any 1970 va tornar a Catalunya i l’any 1982 Agustí Bartra va morir a l’hospital de Terrassa. Agustí Bartra va publicar Oda a Catalunya des dels tròpics l’any 1944 a Mèxic.

L’obra Oda a Catalunya des dels tròpics pertany al post simbolisme corrent literari que partia del simbolisme que es va expandir a Catalunya durant el Modernisme i consisteix en expressar idees complexes mitjançant un gran nombre d’imatges i llenguatge elaborat i intel·lectual.

 

Oda a Catalunya des dels tròpics és un poema escrit en vers lliure, és a dir els versos no tenen  rima, ni assonant ni consonant entre ells, envers a algunes excepcions com:

No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,

i desvetlla l’ombra d’una flor a un rostre,” (V.3 i 5)

què tenen rima consonant per donar més sonoritat al poema. Les estrofes tenen diferent nombre de versos, amb un total de 35 versos en el poema, i no tenen una estructura sil·làbica rígida, tots tenen un nombre de síl·labes diferents, son polimètrics. La gran majoria d’ells son d’art major com:

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança d’ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons i corrandes,” (v.1, 37 síl·labes) o bé:

 “comprenent el rictus secret d’aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins…”(v.18, 25 síl·labes).

 

L’Oda a Catalunya des dels tròpics tracta com a tema principal l’enyorança de l’autor envers la seva pàtria ja que és exiliat i hi expressa un sentiment d’amor cap a ella, però no vol sentir aquesta enyorança com ho diu al primer vers:

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança d’ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons i corrandes,” (v.1)

A partir d’aquell moment el protagonista de l’obra, què és l’autor, adopta una actitud combativa i esperançadora en contra la derrota individual soferta perquè ha hagut de deixar la seva pàtria enrere i començar una nova vida en un país lluny d’aquesta.

Ara analitzarem estrofa a estrofa el poema:

1a estrofa:

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança d’ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons i corrandes,

sinó la duresa dels temps que fa navegables els records i desterra imatges.

No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,

renova el gust d’oblidades farines

i desvetlla l’ombra d’una flor de rostre,

sinó el crit de zel fluvial.

  1. Paral·lelisme: figura retòrica que consisteix en dos o més versos que tenen una estructura sintàctica similar i a vegades idèntica.

La primera estrofa va dels versos 1 al 6 Bartra admet que troba a faltar la seva terra i enyora la lluita per aquesta pàtria que tant estima. Podem trobar una rima consonant entre els versos 3 i 5. En els versos 2 i 6 hi ha un paral·lelisme1 acompanyat amb el “sinó” que mostra una característica adversativa amb els versos anteriors a aquests.

2a estrofa:

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,

zenit del meu cor i de les marxes mudables,

ets tu, Pàtria!

El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,

però no deixen d’arribar-me les barques que endoles clandestinament…

En aquesta estrofa, la segona, que va dels versos 7 al 11, el poeta explica que la seva pàtria és tot el que domina en el seu esperit, que encara que hi sigui lluny d’ella sempre la tindrà en la seva ment i s’afligeix2 per la tristesa que li provoca tenir-la tant lluny. En el vers 9 hi podem trobar una personificació3 en el que es dirigeix a la seva pàtria com si fos una persona.

3a estrofa:

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel del teu nom

aquí, on Àfrica i els ciclons es citaven,

i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d’un palúdic àngel de madrèpora.

La tercera estrofa, versos del 12 al 14, Bartra es fa saber indirectament què és a Amèrica. En tota l’estrofa hi ha una perífrasi4 en la que indirectament es pot veure com hi diu què és al continent americà.

 

 

 

  1. Afligir:  Esdevenir fortament adolorat per una desgràcia, un mal, etc.
  2. Personificació: figura retòrica que consisteix en atribuir a un objecte o animal qualitats humanes, en aquest cas, “ets tu pàtria” referint-se a la pàtria com si fos una persona.
  3. Perífrasi: figura retòrica que consisteix en substituir una paraula per un conjunt de paraules o una frase que significa el mateix que aquella paraula.

 

 

 

4a estrofa:

Estrany dins l’aire estrany,

circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres

sentint com el meu cor accedeix a la sirga d’un continent d’agulles,

comprenent el rictus d’aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins…

5.  figura retòrica que consisteix en repetir una paraula determinada utilitzant-la amb dos categories gramaticals diferents: estrany com a substantiu i estrany com a adjectiu.

En aquesta estrofa, dels versos 15 al 18, segueix remarcant la seva situació geogràfica, és a Amèrica i remarca l’estranyesa què té per ser tant lluny de la seva terra natal, Catalunya. En el vers 15, el primer de l’estrofa, hi  ha un polípot5 en el que el primer “estrany” fa funció de substantiu i el segon fa funció d’adjectiu.

5a estrofa:

Oh pàtria que tant se t’ha estimat flautejant,

¿què faig aquí, fugitiu de tota arribada,

assetjat per atlètiques aromes,

dins les tardes de cavalls i arcs iris?

També podria plorar-te,

sanglotar damunt les mans estimades què també duen anells nòmades…

Plor i sanglot potser, però l’enyorança no.

¿com podria enyorar-te si no t’has després de mi,

si ets tan forta d’existència com l’amor en el refugi dels cossos?

5. Polípot: figura retòrica que consisteix en canviar la categoria gramatical d’una paraula per fer un joc de paraules dinàmic.

En la cinquena estrofa, versos 19 al 27, Bartra fa una crida del dolor que sent cap a la seva pàtria des de la terra estranya on es troba i vol aclarir que els seus sentiments son de tristesa i dolor, no d’enyor perquè mai s’ha després de la seva terra i per tant no la ha pogut enyorar mai com diu en els versos 26 i 27:

 

¿com podria enyorar-te si no t’has després de mi,

si ets tan forta d’existència com l’amor en el refugi dels cossos?

Hi ha un apòstrofe al vers 19 en el què  es dirigeix a la seva pàtria . Seguidament hi comença una interrogació retòrica que s’estén durant tres versos  (del vers 20 al 22) es podria suposar que l’autor descriu la terra on es troba en forma d’interrogació. En els dos últims versos de l’estrofa (versos 26 i 27) torna a haver-hi una altra interrogació retòrica en la que li pregunta  a la pàtria com la podria enyorar si encara és dins seu. Amb això podem apreciar una personificació en els versos 26 i 27 en el que l’autor es dirigeix a la pàtria preguntant-li com la pot enyorar si encara és dins seu, a més, hi ha una personificació on es veu amb els pronoms febles “-te, t’-“ i dirigint-se-li en segona persona del singular del present d’indicatiu del verb ésser (ets).

 

Tu ets la terra,

l’arbre,

el foc.

Invenciblement s’ha d’anar aixecant el so de la meva caiguda,

el violat pes jove de la meva llibertat ha de brotar dels cims,

sota els arcs de l’alba nova.

Jo només visc per l’entrada lluminosa dels teus ocells als graners del futur,

per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes…

En la última estrofa de l’oda, Bartra fa una conclusió on hi diu que la seva pàtria ho és tot (Vv. 28 al 30) Tu ets la terra,/l’arbre,/el foc. També en aquesta estrofa expressa el desig de que la seva pàtria revifi i torni a ser la mateixa d’abans com diu en les paraules de l’últim vers: per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes.

 

En els tres primers versos de l’estrofa (versos 28 al 30) hi ha un asíndeton per l’absència de conjuncions que es substitueixen per comes. En l’últim vers s’hi pot apreciar una metàfora en la que les escumes es pot dir què és la vida.

 

Bartra en aquesta oda comença demostrant que no enyora la seva terra com diu en el primer vers: “entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança…”, sinó que s’entristeix per no poder estar lluitant per ella i la seva llibertat. Durant tot el poema Agustí Bartra utilitza moltes imatges per representar la seva pàtria com diu en el vers 19: “comprenent el rictus d’aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins…” Els pins podrien representar part de la flora del Mediterrani, i per tant, Catalunya, la seva pàtria. Totes aquestes imatges utilitzades per Bartra són degudes al corrent literari en el que pertanyia, el post simbolisme, que precisament el seu rang més característic és l’abundant ús d’imatges amb les que s’identifica un terme literal amb el terme figurat plasmat en el poema. El poema es pot dividir en tres parts: la primera part és constituïda per les dues primeres estrofes i on hi diu que enyora lluitar per la seva terra. La segona part conté la tercera i quarta estrofa on explica què és al continent americà i que enyora la seva terra. I la tercera i última part, la formen les estrofes 5 i 6 i on torna agafar el tema de la primera part del poema: l’enyorança per la lluita de la seva terra i on la que hi conclou amb el desig que algun dia serà lliure una altra vegada.

 

Concloent, Agustí Bartra va fer una crítica indirecta sobre la opressió del franquisme,  la causa del seu exili, el què va fer que fes aquesta oda a Catalunya que té molta reivindicació de la seva llibertat i lluita per aquesta. El text té un caràcter universal ja que invita a que tothom participi en aquesta lluita per la llibertat, no només de Catalunya, sinó de qualsevol país, estat, població etc.

Esta entrada fue publicada en Uncategorized. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s