COMENTARI DE TEXT DEL POEMA LO PI DE FORMENTOR

El poema Lo pi de Formentor va ser escrit el 1875 per Miquel Costa i Llobera, que va néixer a Pollença, Mallorca, el 1854, i va morir el 1922 a Palma de Mallorca. Era fill de propietaris rurals. Els seus dos primers poemes coneguts són en castellà: La noche de verano i Al castillo de Pollensa. El 1873 va adoptar el català com a llengua literària, va presentar-se als Jocs Florals de Barcelona amb La primera llàgrima i va guanyar la viola. El 1875 va tornar-s’hi a presentar amb Lo pi de Formentor, una peça cabdal de la llengua catalana, però que va passar desapercebuda en aquest concurs. Als vint anys va traslladar-se a Madrid per cursar els estudis de Dret obligat pel seu pare, i en finalitzar-los va tornar a Mallorca a continuar amb la tradició rural familiar. Al principi  no li agrada la seva vida a Pollença i la va criticar i menysprear molt en els seus poemes, però lentament va anar trobant-hi el seu lloc, ja que s’hi va crear el seu propi món de cultura.

Es va moure sempre entre dos corrents, el Romanticisme i el Classicisme, però tot i això hi ha moltes diferències entre els seus poemes que es poden explicar a causa dels diversos llocs de residencia que va tenir i els diferents corrents estètics que hi ha haver durant la seva vida. La tradició clàssica de Costa és una fusió dels elements de la poesia castellana del segle XVI, d’arrel primer llatina i després italiana, creada per la recepció eclesiàstica dels clàssics i per la influència del Modernisme. Només imita els autors del moment en aquells aspectes que fan la poesia d’aquests autors una poesia clàssica.

D’aquesta manera, pren aspectes de Lamartine (l’íntima i melancòlica unió amb la natura), de Víctor Hugo (orquestració brillant i imatgeria), de Manzoni (sentiment catòlic vestit de noble retòrica) i de Baudelaire (podem veure moltes analogies entre els poemes de l’escriptor francès i el mallorquí).

Va ser un poeta que sabia apropiar-se de les influències que rebia i crear un món poètic personal , en el qual compagina la forma intimista i la retòrica.  Joan Fuster va dir que <<poemes com Lo pi de Formentor  són els poemes que hauria d’haver produït la Renaixença i que no va produir perquè va haver d’atendre altres necessitats més immediates>>1. Alguns dels seus poemes tracten el buit i la desolació personal, altres, com Lo pi de Formentor, presenten el sentit de la vida com a combat per l’ideal, però tots es basen en la seva fe cristiana, i mostren, directa o indirectament, les idees d’aquesta religió.

Utilitza el paisatge com a espai on penetrar en l’harmonia universal, on captar el sentit transcendent de la vida. Transmet una visió objectiva que no mostra les seves emocions ni estat anímic. El “jo poètic” no és el “jo biogràfic”, sinó un “jo” superior que contempla espais precisos de Pollença i Formentor allunyats dels nuclis urbans. Però no descriu la geografia, sinó que tria espais, situacions i elements determinats del seu voltant, els aïlla i els omple de sentit a través de la identificació emotiva amb el seu “jo poètic”. Segons Riba, <<pren les coses de la realitat circumdant i per la inspiració penetra en elles i les fa penetrar en ell; s’hi fon, s’hi suma, però no s’hi confon>>2.

Costa deia que el vers és <<el naturalíssim producte de la vibració estètica del llenguatge humà>>, una vibració que es produeix quan la humanitat vol expressar tot el que sent i preservar-ho en la memòria humana col·lectiva. Pensava que la inspiració és un fet sobrehumà, és a dir, sobrenatural, que ve acompanyat d’una suprema emoció. La forma ha de respectar l’essència de la cosa i pressuposa la possibilitat de la visió objectiva. És contrari a la literatura de tipus maragalliana, que intenta arribar a un més enllà, al misteri que només la suggestió pot descobrir.

  1. DE RIQUER, Martí; MOLAS, Joaquim i COMAS, Antoni. Història de la literatura catalana, volum 8, pàgina 334.
  2. Ibid., pàgina 335.

Lo Pi de Formentor va passar per dues versions conegudes3 i va ser recollit al llibre Poesies, publicat l’any 1885. Aquest llibre és un recull caracteritzat per la influència del Romanticisme, però un Romanticisme amb un to serè, contingut, amb seny. Unes composicions marcades pel sentiment religiós i pel sentiment cap el paisatge de la seva iIla, Mallorca. Miquel Costa i Llobera pretenia, amb els poemes pertanyents a aquest llibre, recercar la llum de l’ideal, que per ell era la poesia i la bellesa.

La forma poètica de Lo pi de Formentor és la tradició culta, ja que és una composició amb estructura rígida, amb un rigor formal obligat, amb regularitat i simetria de les proporcions de les formes mètriques i versificatòries, rima consonant, registre lingüístic culte i versos de gran complexitat (versos alexandrins) que són una cadena sonora gràcies a la regularitat de la rima i la mètrica.

Aquest poema va ser traduït al castellà, l’alemany, l’anglès, l’italià, el txec i l’hongarès, i totes aquestes versions van ser recollides al volum El Pi de Formentor, edició políglota, publicat l’any 1947.

El poema té vuit estrofes de cinc versos cadascuna (quintets), formades per quatre versos alexandrins amb cesura (cadascun compost per dos hemistiquis de sis síl·labes) i un cinquè vers hexasíl·lab. L’esquema de la rima és 12A/12B/12A/12A/6b .  Alterna la rima femenina i masculina (rima masculina en els versos segon i cinquè de cada estrofa i rima femenina en els versos primer, tercer i quart de cada estrofa).

La dedicatòria que va fer Costa en aquest poema és: Al meu cosí i amic estimadíssim P. Ll.

A l’inici del poema hi ha l’oració llatina “Electus ut cedri”, que vol dir “Escollit com el cedre”4

  1. 3.     A la primera edició el títol és Lo pi de Formentor, i a la segona, del 1936, és El pi de ribera.
  2. Aquesta oració prové del Càntic dels càntics (5:15), i amb ella el poeta vol individualitzar el “pi”, subratllar la seva immortalitat i grandesa i elevar-lo a la categoria de símbol. Vol dir que és l’arbre escollit.

És un paisatge concret, mediterrani. Converteix el paisatge en matèria poètica, i amb ell estableix una comunicació íntima. Costa va fer confluir les arrels de Aquest poema manifesta les constants temàtiques típiques de Costa en la seva etapa romàntica i clàssica, la principal de la seva vida: el llenguatge clàssic es caracteritza per l’estructura del pensament i l’equilibri de visions; per la mesura en la construcció i la serenitat en la forma; pel gust decoratiu i colorista (aquí ho veiem quan diu més verd que el taronger, la flor enamorada, ala gegantina, vents i llum ardenta, cabellera real…), l’adjectivació consonant i la plàcida interpretació de l’art i la natura. En aquest últim punt, Costa està entre les aigües del Classicisme i el Romanticisme en una síntesi admirable: per una part, el poeta pinta el “pi de Formentor” amb trets deliberadament idíl·lics i, per tant, clàssics (més vell que l’olivera, més verd que el taronger, l’eterna primavera, no va la fontanella, la flor enamorada…), juntament amb altres propis de la naturalesa tempestuosa y agressiva del Romanticisme (lluita amb les ventades, té el llamp i l’oratge, bramulen les ventades…) que de cap manera es veu en l’acabat formal ni la noble sensació que produeix la lectura dels versos. D’aquesta manera, Costa i Llobera sap conjugar una mètrica clàssica amb un gust per allò romàntic i modernista, ja que el sentiment religiós i el sentiment del paisatge (que expressa la comunió del jo poètic amb la naturalesa i mostra la visió dels elements paisatgístics com a símbols), el paisatge que suggereix el misteri de les coses mudes i evoca al lector les emocions i les sensacions del poeta amb el joc dels sons i el ritme del vers, la manifestació del desig vital de joventut i la decantació per cercar l’ideal, que troba a Formentor, són trets propis del Romanticisme.Per escriure aquest poema Miquel Costa es va inspirar en les visions feréstegues de pins arrelats en els penya-segats de Pedra Alta, a la península de Formentor5, en una extensa propietat familiar. Freqüentà aquells paisatges de molt jove, i li serviren d’inspiració per molts dels seus poemes. La naturalesa que mostra no presenta una imaginació ni una fantasia desbordades, sinó que és un paisatge real que ell ha contemplat, que forma part de l’entorn familiar del poeta.

  1. Península que es troba a la costa nord-est de l’illa de Mallorca.

El poema va ser rebut amb entusiasme pels poetes romàntics6, i amb la seva poesia Costa va ajudar a modernitzar la llengua catalana7.

L’adjectivació de Costa no és exuberant com la de Rimbaud, Baudelaire o Rubén Darío, ni desmesurada com la de Víctor Hugo; al contrari, els seus adjectius, lluny de la dispersió, casen amb naturalitat amb el substantiu al que acompanyen i el matís que originen en aquest és molt precís. Això ho podem observar clarament en Lo pi de Formentor, on veiem alguns trets parnasians (per exemple, la sinestèsia la flor enamorada), però molt pocs comparats amb l’adjectivació clàssica8 (penyora santa, noble sort, arbre sublim, cabellera real).

Antoni Rubió i Lluch va escriure un article sobre Poesies, on va dir: <<Si bé a Lo Pi de Formentor, a Marina i a Damunt l’altura hi ha descripció i entusiasme per la bella naturalesa, el fons i el concepte capital són indubtablement ascètics>>.9Miquel Costa utilitza la poesia per parlar d’elements espirituals (no terrenals). El “pi de Formentor” simbolitza l’ideal de vida immaculada i essencialment espiritual que s’enfila per damunt les ones cap a la llum pura del cel, acarat amb Déu. Així, parteix d’una visió material i real per assolir-ne una altra d’espiritual i ideal. El “pi” és l’arbre de la lluita entre la voluntat de viure i l’hostilitat dels elements que l’han de sostenir. És l’exemple de superació constant per a una ànima que aspira a enlairar-se cap a la puresa divina. És un pi que manifesta la fortalesa del guerrer, perquè la seva lluita no s’acaba mai, amb el llamp, amb l’oratge, amb la mar encrespada, i tot ho venç: s’alça com rei victoriós damunt l’altura.

  1. Com Joan Lluís Estelrich, amic mallorquí de Miquel Costa i Llobera.
  2. Com van fer Jacint Verdaguer i altres poetes del Romanticisme.
  3. Molt propera a les adjectivacions d’Horaci i Virgili.
  4. PERELLÓ, Maria Antònia. Un vol d’inefable poesia, pàgina 28.

Així, Lo pi de Formentor, Marina i Damunt l’altura són els tres pilars lírics de l’asceticisme que demostra l’itinerari espiritual que perseguia Miquel Costa. Un camí de perfecció, que va ser magnificat en Lo pi de Formentor i que el portà a la comunió amb Déu i amb l’infinit…En el fons d’aquestes poesies hi ha l’esperit de la filosofia de Plató, el qual aspirava a realitzar-se plenament en el món de les idees tot superant el món sensible de les coses.

Lo pi de Formentor és una oda solemne on el poeta es declara enamorat d’aquest “pi” enorme de Pedra Alta i li atorga unes virtuts que el perfilen com un ésser escollit per la mà divina, superior a l’olivera, al roure i al taronger. Quan menciona l’eterna joventut de les seves fulles, el compara amb un personatge gairebé mitològic, envoltat d’una aura sagrada. La imatge d’aquest pi espiritualitzat, que no se sustenta de la matèria impura, sinó que “com un vell profeta, rep vida i s’alimenta de les amors del cel”, expressa l’afany constant d’ascesi a què aspirava l’ànima del poeta.

I aquest camí d’ascesi de Costa recorda aquell altre que Baudelaire proposava en el poema Élevation, segons el qual només pot arribar a la felicitat aquell mortal que amb ala vigorosa s’enlaira vers els camps serens de la claror, “l’immensité profonde”, i sap interpretar “le langage des fleurs et des choses muettes”. Costa diu que el “pi” ha d’alimentar-se de la vida més alta, les “amors del cel”, i que és l’escollit per la divinitat per interpretar i comunicar els designis divins més alts i profunds.

La identificació del pi amb el geni ve de les teories romàntiques de Costa, en les quals l’aspiració suprema del poeta era abastar l’infinit. Aquest concepte de la poesia com a ideal de vida superior ens evoca la concepció del poeta que es desprèn de L’albatros de Baudelaire. L’analogia principal entre els dos poemes és la noció del “poeta” i el “pi” com a éssers semblants als reis de les altures, que lluiten amb la tempesta. Costa aspirava a ésser un poeta sublim com el que suggereix Baudelaire a L’albatros.

En el poema hi ha una superació de la prosopopeia. L’”arbre”, després d’humanitzar-se en els primers versos, es “transhumanitza”, com fa Dante a l’inici del Paraíso. Un pas més ens portaria a acceptar la transfiguració del “pi” i el seu ascesi al cel, en el qual, seguint el model de Crist, deixaria el seu cos a terra i des de les altures podria veure les baixeses humanes (Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada) i experimentar la llibertat de la seva ànima (lliure ja de tota presó corporal), la llibertat de les aus volant sobre el mar.

El procés de simbolització a què el poeta ha sotmès aquest arbre li confereix un abast universal, que es concreta a les dues últimes estrofes. En aquests darrers versos s’estableix una íntima relació entre el jo poètic i el “pi”, el qual esdevé el seu exemple de vida pura. Ara el poeta exhorta la seva ànima a “lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura”, i culmina l’itinerari d’ascesi encetat a Damunt l’altura convençut que, arrelat “dins l’altura com l’arbre dels penyals”, esdevindrà l’autèntic poeta que anhela ésser i, per fi, veurà com les seves “cançons tranquil·les aniran per la ventada com l’au dels temporals”.

Lo pi de Formentor, per tant, es pot interpretar com un model ascètic pel cristià, que ha de separar-se del món i posar la seva vista en allò diví. Els humans hauríem de ser com el “pi de Formentor”, i conviure estoicament amb el món gràcies a l’alegria que irradia l’amor diví (llavors, ell riu i canta / més fort que les onades). Es tracta d’una lluita diària amb els humans no creients -que Costa molt probablement també va tenir amb ell mateix-, contra el paganisme o cap a qualsevol element que traspassés el llindar del seu estricte sacerdoci (lluitar constant i vèncer).

El poema pot ser dividit en tres parts: la primera part engloba la primera, segona, tercera i quarta estrofa, i parla de la fesomia del “pi” i l’entorn en què viu. La segona part està constituïda per la cinquena i la sisena estrofa, i converteix el “pi” en el símbol de lluita i de superació constants per assolir l’ideal de vida perfecta. I la tercera està formada per la setena i la vuitena estrofa, i mostra la relació entre el jo poètic i el “pi”, el qual esdevé el seu exemple de vida.

A la primera estrofa declara el seu amor i admiració per un arbre tan singular. A la segona i la tercera canta les virtuts que li atribueix en relació amb tot allò que és terrenal mentre que, a la quarta estrofa, diu que tanta perfecció no pot ser humana i diu que ve de les amors del cel, és a dir, de la Divinitat. A la cinquena, va una mica més enllà quan l’equipara amb el geni creador que tot ho domina. A partir de la setena i la vuitena, el “pi” es converteix en un confident i un exemple perfecte a seguir per part del poeta: l’estima, l’enveja, l’admira fins al punt que vol imitar-lo en el camí  d’assolir la puresa i la plenitud vital i creadora. L’”arbre” es va convertint en ideal de perfecció al llarg del poema. S’ascendeix del pla terrenal més obvi cap als estatges celestials més purs, descobrint l’essencial i la perfecció, la bellesa que emociona i trasbalsa.

A la primera estrofa el jo poètic s’introdueix amb una força expressiva que és donada per una exclamació romàntica que confessa el seu amor per un arbre real. Aquest sentiment és intensificat per una metonímia que identifica el cor amb el jo poètic i, alhora, li permet fixar una certa distància amb l’ús de la tercera persona:

“Mon cor estima un arbre!/”  v.1

Descriu l’”arbre” amb comparacions de superioritat, que el defineixen com un ésser que excel·leix en unes virtuts pròpies d’un ésser escollit. La comparació amb l’olivera, el roure i el taronger connota els valors de saviesa, fortalesa i vitalitat:

“/Més vell que l’olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,”  vv. 1-2

Aquests valors sintetitzen el tema de la perennitat del “pi”, que al tercer vers és refermada per la referència a l’eterna joventut de les seves fulles, que es regeneren constantment i simbolitzen felicitat:

“conserva de ses fulles l’eterna primavera,”  v. 3

Els dos versos finals de la primera estrofa el defineixen com un lluitador tenaç, comparant-lo amb un gegant guerrer, amb un ésser superior a la raça humana capaç de lluitar i vèncer contra les forces de la natura, contra les adversitats:

“i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

com un gegant guerrer.”  vv. 4-5

A les estrofes segona, tercera i quarta precisa els atributs divins de l’”arbre” establint un paral·lelisme a partir de la negació inicial per donar pas a l’exposició de les virtuts més positives, amb la qual cosa potencia la seva força expressiva.

D’aquesta manera, la segona estrofa continua la descripció i personificació d’aquest arbre, que ara adopta un caràcter sagrat. L’austeritat de la vida del “pi” ve expressada pel paral·lelisme dels dos primers versos, que el configuren com un arbre sense ornaments, amb les fulles nues i sense flor, i que pot sustentar-se només amb l’aigua de la pluja:

“No guaita per ses fulles la flor enamorada;

            no va la fontanella ses ombres a besar;”  vv. 6-7

Però el “pi” esdevé un escollit per la intervenció de la mà divina, que el perfila amb les qualitats reials. Així, Déu ha ungit d’aroma la seva testa consagrada, convertint-lo en profeta i rei i conferint-li la sobirania sobre tota la serralada i atorgant-li com a reialme la immensa mar, que és considerada l’agent transitiu i mediador entre allò formal (terra, sòlid) i allò no formal (aire, gas) i, analògicament, entre la vida i la mort. El mar és considerat la font de la vida i la mort d’aquesta també:

“mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada

i li donà per trone l’esquerpa serralada,

per font la immensa mar.”  vv. 8-10

La tercera estrofa ens introdueix la idea de grandesa sublim que encarna el “pi”. La imatge de l’alba és el marc que envolta el despertar de l’”arbre” i de la naturalesa:

“Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,”  v. 11

Però el “pi”, que té grandesa i noblesa superba, no escolta el cant de l’ocell menut i fràgil que l’home té en captivitat, sinó que escolta el cant de llibertat que representen l’àguila marina, que representa el símbol de poder reial, i el voltor, que és el rei de les aus mallorquines. Els ocells simbolitzen espiritualitzacions, estats superiors del ser, ànimes, per la seva capacitat de volar i enlairar-se en l’altura pel cel. Hi ha una al·literació i sinestèsia en l’últim vers d’aquesta estrofa, quan diu remoure son fullam, perquè fa recordar el soroll de les branques del pi movent-se i el voltor i l’àguila batent les ales:

“no canta per ses branques l’aucell que encativam;

el crit sublim escolta de l’àguila marina,

o del voltor qui passa sent l’ala gegantina

remoure son fullam.”  vv. 12-15

La quarta estrofa accentua l’espiritualitat del “pi”, que no se sustenta de la matèria impura, representada pel llim de la terra i, en un afany d’ascensió, les seves arrels afloren a la superfície de les roques. Aquesta lluita per elevar-se és remarcada al segon vers per l’al·literació de les consonants vibrants:

“Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel,”  vv. 16-17

A més, els aliments que rep provenen del cel i són presentats per una enumeració de fenòmens mitjançant el polisíndeton: té pluges i rosades i vents i llum ardenta. Les pluges i rosades simbolitzen tot allò sagrat que prové del cel, el vent és considerat el primer element perquè bufa i crea (és la “bufada creadora”), i per ser actiu i violent, i la llum  simbolitza esperits, moralitat, intel·lectualitat, virtuts i força creadora. Els dos últims versos clouen aquesta configuració sagrada del “pi”, que és comparat a un vell profeta, ésser escollit per la divinitat per tal d’interpretar i comunicar els designis divins més alts i ocults. Per això s’alimenta de la vida més excelsa i alta: les amors del cel:

“té pluges i rosades i vents i llum ardenta,

i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

de les amors del cel.”  vv. 18-20

La cinquena estrofa expressa l’admiració que sent el poeta per l’”arbre” amb les seves dues primeres paraules, i identifica el “pi” amb un geni, una visió sobre l’artista que arranca de les teories romàntiques en les quals el poeta desitjava dominar i abastar l’infinit:

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:

domina les muntanyes i aguaita l’infinit;”  vv. 21-22

Els tres últims versos d’aquesta estrofa reiteren la idea que el “pi” tendeix a l’espiritualitat celestial en oposició a la vida material i terrenal. La copa del “pi” es contraposa amb el seu tronc, ja que aquest està empresonat a la terra i la copa, en canvi, és considerada l’ànima racional de l’”arbre”, que toca el cel i contempla tot allò diví. Hi ha un encavalcament que també és un hipèrbaton:

“per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge

per glòria i per delit.”  vv. 23-25

La sisena estrofa presenta un paisatge en moviment, en el qual les forces de la natura, el vent i les onades, s’enfronten a l’”arbre”:

“Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,”  vv. 26-27

Però el “pi”, símbol de la lluita i la superació constants, s’alça triomfador i victoriós com un rei, com un ésser superior, davant aquestes adversitats atmosfèriques. S’utilitza una metàfora per designar la frondositat de la seva copa, que es mou en el vent:

“llavors ell riu i canta més fort que les onades,

i vencedor espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.”  vv. 28-30

A les estrofes setena i vuitena hi ha la culminació del procés de simbolització de l’”arbre”, el qual esdevé per al poeta l’exemple de vida pura que desitja seguir.

El primer vers de la setena estrofa ens remet al primer vers del poema. Abans el cor del poeta estima l’”arbre”, i ara l’enveja i anhela l’ideal de vida que representa. Per dir-ho Miquel Costa utilitza un apòstrof:

Arbre, mon cor t’enveja./”  v. 31

Per primera vegada el jo poètic s’introdueix en la primera persona del singular:

“/Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.”  vv. 31-32

I introdueix el jo poètic en la primera persona del singular per refermar el desig de perfecció que té, el d’elevar-se cap a l’infinit i viure només d’espiritualitat. Els epifonemes que tanquen aquesta estrofa constaten que es tracta d’un ideal que el poeta no té la certesa de poder assolir:

“Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura

i alimentar-se i viure del cel i de llum pura…

Oh vida! Oh noble sort!  vv. 33-35

I justament per aquesta incertesa, a la vuitena estrofa Costa necessita consolidar la realització d’aquest ideal, per la qual cosa desdobla el seu jo i incita la seva ànima amb una optació que expressa un desig vehement. Així, l’impulsa a elevar-se cap al cel, a traspassar la boirada, que simbolitza indeterminació, a anar més enllà i arrelar en aquest ideal pur:

“Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

 i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.”  vv. 36-37

I és que, un cop atès aquest ideal, vencerà els obstacles terrenals, ara insuperables, i trobarà la pau i la poesia vertaderes. Aleshores aquesta poesia assolirà la fortalesa de la seva ànima i la immortalitat:

“Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada

com au dels temporals.”  vv. 38-40

Miquel Costa és autor de molts poemes, però Lo pi de Formentor és realment extraordinari. Parteix d’un paisatge real, fet habitual en ell, per mostrar els seus desitjos més íntims i espirituals, sempre evitant mesclar-se amb les paraules, mantenint-se al llindar entre pertànyer i no pertànyer al poema.

Mostra, com en moltes de les seves obres, el seu cristianisme, i per això és una poesia ascètica que té trets romàntics i clàssics, els dos corrents als quals va pertànyer el seu autor.

Aquesta obra té un abast universal, ja que el camí d’ascesi que anhela el poeta per a la seva ànima és la que tots els humans hauríem de desitjar per a la nostra: assolir l’altura i viatjar pel cel, allunyar-nos de les baixeses humanes assaborint l’eterna llibertat…

“Podem aprendre molt de la naturalesa en acció.”  Walt Disney

Esta entrada fue publicada en Uncategorized. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s