Comentari de text: La balanguera

La balanguera (1902-1903) de Joan Alcover; poeta, assagista i polític, és un poema popular que pertany a un cert vessant del Noucentisme incipient. Aquest comporta la contenció expressiva i el rigor formal. La seva funció és de caire emblemàtica amb l’objectiu de transmetre el símbol de permanència col·lectiva sobre els individus1. Aquesta obra es troba recollida al llibre Cap al tard (1909), juntament, amb alguns dels millors poemes de la literatura catalana de tots els temps, com Elegies, Miramar, L’espurna, Desolació… Aquest recull, no unitari, de poemes en català es va convertir en una de les obres més influents de la poesia catalana del segle XX, i es situa a l’altre extrem de la poesia decorativista de la primera etapa d’Alcover. La balanguera és un poema que reflecteix el pas del temps com a fet devastador i intenta ressorgir la cultura i les tradicions de Mallorca. El 1996 va ser declarada com l’himne oficial de Mallorca musicada per Amadeus Vives.

Joan Alcover va néixer a Palma de Mallorca l’any 1854. Va estudiar Dret a Barcelona i a la vegada va iniciar una carrera política i una altre literària. A l ’any 1887 va morir la seva dona, Rosa Pujol. Ell intentà refer la seva vida però desgraciadament, les morts augmentaran i l’únic fill que el sobreviurà serà en Pau. Aquesta experiència plena de dolor provocà una redescoberta de la llengua pròpia, el català, com a eina d’expressió dels sentiments més profunds. I de mica en mica, la seva producció poètica es convertí exclusivament en català, el qual utilitzà per transmetre les tradicions i la cultura de Mallorca. La seva teoria literària es troba recollida en el text Humanització de l’art (1904) i es basa en la sinceritat i en la claredat de la forma poètica. Alcover va ésser considerat per tothom com un excel·lent orador, tant en el camp de la política com en temes intel·lectuals. L’any 1916 va ser anomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Joan Alcover morí a Palma de Mallorca el 26 de febrer de 1926.

Alcover, amb una intenció clarament sincera i amb la utilització d’un llenguatge culte i gens encarcarat, desenvolupa un cant al pas del temps i a la fugacitat de la vida i posa les esperances en el futur. Tot i així, l’autor parla del temps com un fet devastador que destrueix tots els béns que el poeta posseeix2 i del dolor produït per la mort dels fills, manifestat en forma d’elegia. Parteix d’un fragment d’una cançó popular que diu “La balanguera fila, fila / la balanguera filarà3”. On es fa referència a una vella fada que fa i desfà els atzars de la vida, mentre belluga l’aspi en un racó del poble. El nom, segurament, prové d’una dansa, la bolanguera, amb el radical modificat per analogia del nom propi Berenguera. En totes les estrofes del poema l’autor utilitza l’el·lipsi doncs parla d’accions que realitza la balanguera però que no apareix directament el subjecte ja que es dóna per suposat.

La balanguera és un poema que està estructurat en cinc estrofes (sextetes) de sis versos octosíl·labs d’art menor amb una tornada de dos versos també de vuit síl·labes. L’esquema mètric que segueix el poema és: 8a, 8a, 8b, 8b, 8c, 8c / 8c, 8c. A més, s’estructura en cinc parts que corresponen amb cadascuna de les estrofes. Tot i així, després de cada estrofa l’autor utilitza dos versos, d’una cançó popular mallorquina, que els podem anomenar tornada.

El poema s’inicia amb la següent estrofa: <<La balanguera misteriosa,/ com una aranya d’art subtil,/ buida que buida sa filosa,/ de nostra vida treu fil./ Com una parca bé cavil·la,/ teixint la tela per demà.4”>> En aquests versos es fa referència a la vella fada màgica i enigmàtica capaç de teixir els atzars de la vida. I en els dos últims versos mostra un futur present que ja ha estat “teixit” per la balanguera. A més en els versos dos i cinc podem apreciar una anàfora on l’autor repeteix les paraules “Com una” i una comparació de la balanguera amb una aranya i amb la parca5.

A la segona estrofa Alcover observa el passat i utilitza el tòpic literari, “tempus fugit6” en els versos: <<Girant la ullada cap enrere/ guaita les ombres de l’avior,>>. En aquests versos utilitza simbolismes com les “ombres” per referir-se al passat i a la mort i “la nova primavera” per referir-se al futur i a una nova renaixença. En els versos: <<i de la nova primavera/ sap on s’amaga la llavor./ Sap que la soca més s’enfila/ com més endins pot arrelar.8>> Fa un cant d’esperança cap al futur i utilitza la naturalesa com a símbol de prosperitat i bonança. En els versos onze i dotze l’autor realitza un hipèrbaton on canvia l’ordre de la frase. I en els versos dotze i tretze podem observar una anàfora amb el verb saber.

La tercera estrofa, fa una visió cap a un futur on Alcover vol transmetre la realitat de la mort (<<…com davallen les fosses9>>) que sorgeix del seu profund dolor provocat per la mort de la majoria dels seus fills i de la seva dóna. I en els treus últims versos parla de la fugacitat de la vida i torna a utilitzar el tòpic literari, “tempus fugit10”. A més, l’autor recorda parts de la seva vida, especialment la seva boda i els primers anys com a matrimoni quan van néixer els seus fills. Amb aquest record intenta expressar la fugacitat del temps i com aquest ha destrossat la seva vida.  En els versos vint-i-u l’autor torna a utilitzar l’anàfora on repeteix les paraules “els que”.

<<Quan la parella ve de noces, ja veu i compta ses minyons; veu com davallen les fosses     els que ara vieun il·lusions,     els que a la plaça de la vila surten a riure i a cantar.11>>

La quarta estrofa comença amb els versos: <<Bellugant l’aspi el fil cabdella,/ i de la pàtria la visió/ fa bategar son cor de vella/ sota la sarja del gipó.12>> Ara bé, la balanguera es mostra com una mare de la pàtria que s’emociona en veure que hi ha esperança quan es troba sota la tela del futur que ella mateixa ha teixit. I aquesta estrofa termina amb els versos: <<Dins la profunda nit tranquil·la,/ destria l’auba13 que vindrà.14>> En el vers número trenta podem apreciar un altre simbolisme; l’auba15 que reflecteix un futur esperançador. En aquests versos Alcover vol transmetre els poders màgics d’aquesta vella fada màgica capaç d’escollir els destins que la llum del dia portarà. En els quatre primers versos del poema l’autor torna a utilitzar l’hipèrbaton on modifica l’ordre de les frases. A més utilitza l’auba com a símbol d’un futur incert escollit per aquesta fada.

I finalment el poema culmina amb la quinta estrofa que comença amb els versos: <<De tradicions i esperances/ tix la senyera del jovent,16>> On Joan Alcover torna a posar esperances en un futur que es mostra jove i en les tradicions que s’encarregaran de fer lluir els nous temps. En aquests versos podem apreciar un nou simbolisme; “la senyera” que simbolitza un nou futur arrelat a les tradicions i a la cultura de Mallorca. Per finalitzar l’última estrofa Alcover escriu: <<com qui fa un vel de nuviances/ amb cabelleres d’or i argent/ de la infantesa qui s’enfila,/ de la vellura qui se’n va.17>> On intenta transmetre la nova unió que es produeix entre la pàtria i els infants, que simbolitzen el futur i aquells que se’n van  al passat. Això, ho podem considerar com una metàfora on Alcover relaciona el casament amb aquesta unió popular. Aquests versos tenen un objectiu major que és l’esperança per la conservació de les tradicions, de la llengua i de la cultura mallorquina. I en els versos trenta-vuit i trenta-nou l’autor utilitza el paral·lelisme doncs aquests versos tenen la mateixa estructura sintàctica: preposició + determinant + nom + preposició + verb.

Joan Alcover va ésser un home marcat per múltiples desgràcies en la vida, va patir molt però, tot i així, era considerat per tothom com un home elegant i amb estil18. Alcover tenia uns dots innats per a l’expressió, tan oral com escrita i, encara que, va començar escrivint en castellà, amb la maduresa va escollir el català com a vehicle per transmetre els seus sentiments i fer ressorgir les tradicions i la cultura de Mallorca. La llengua catalana es va convertir en una eina per transmetre una poesia íntima i sincera i per expressar el seu dolor. A més, hem de tenir present la influència del context cultural del moment i els consells d’amics com Miquel Costa, Gabriel Alomar, Santiago Rusiñol i Miquel dels S. Oliver, un grup modernista que va tenir un gran impacte a Palma i que propugnava la integració en la cultura catalana. L’èxit inesperat d’alguns poemes catalans i la petició dels seus amics per continuar la producció, va convertir Alcover en un defensor de la llengua catalana en l’expressió literària. Encara que va iniciar-se com a escriptor poètic, amb la llengua castellana i pretenia triomfar en els escenaris madrilenys amb una poesia merament decorativista.

Joan Alcover és, juntament amb Miquel Costa i Llobera, un dels personatges més influents de l’Escola Mallorquina, caracteritzada per una poesia clàssica grecollatina, i per les tradicions poètiques pròpies de la zona. Aquesta escola estava relacionada amb corrents literaris com el Romanticisme, el Neoclassicisme, el Costumisme, el Modernisme i finalment el corrent que va escollir Alcover, el Noucentisme. Joan Alcover, gràcies a les tasques que va dur a terme a l’Escola Mallorquina, va ésser capaç de modernitzar la literatura a Mallorca utilitzant una llengua culta i depurada, allunyada de tot procés dialectitzador19. I a més, va establir un pont cultural entre el Principat de Catalunya i Mallorca gràcies a les tertúlies que organitzava a casa seva els diumenges per la tarda. Per tant, podem dir que Alcover va ésser un home influenciat per l’Escola Mallorquina però que a la vegada va influir notablement sobre aquesta.

Com ja hem dit, Joan Alcover va ésser un gran escriptor de la llengua catalana. Va començar amb una poesia castellana i decorativista però amb la seva maduració i amb la mort dels membres de la seva família va decidir crear una poesia íntima i sincera utilitzant la llengua catalana d’una manera culta i depurada. A causa de la influència de l’escola Mallorquina i molts dels seus amics va decidir transmetre i fer conèixer les tradicions i la cultura de Mallorca. Per tant, fent una unió de la conservació de les tradicions i de l’expressió del dolor i la melancolia va escriure la Balanguera, un poema en el qual, Alcover, fa un cant a l’esperança i a la fugacitat de la vida. En aquest poema, l’autor intenta mostrar el temps com una força que ho destrueix tot però a la vegada intenta transmetre esperances cap a un futur incert que es mostra il·luminat per la llum de la bonança. A més, aquest poema té un caràcter universal i local. És a dir, parla de la fugacitat de temps, i de la necessitat de posar esperances en el futur per poder seguir lluitant i no rendir-se, temes mundials que afecten a tothom, doncs qualsevol es pot sentir identificat i a més transmet uns continguts morals i un missatge que tothom es pot aplicar en el seu dia a dia. I també, té un caràcter local ja que intenta revifar la cultura, les tradicions i la història de Mallorca despertant la curiositat i les esperances dels més joves que a l’endemà seran el futur d’aquell territori. Per tant podem dir que és un poema que afecta a tothom, que té un caràcter totalment universal, però que el seu objectiu final és majoritàriament local.

Per a mi, Joan Alcover, és un home que defineix completament la superació, la lluita contra les desgràcies de la vida, i l’esperança per construir un món millor, el qual s’ha de basar en la sinceritat. És un home que va haver d’afrontar la mort de la majoria de membres de la seva família i, tot i així, va seguir mantenint la seva elegància, el seu estil pur i harmoniós. Es va adonar que el passat s’ha de deixar enrere i, tot i que sentint un profund dolor, havia de posar les esperances cap al futur. Per tant, el podem identificar com un lluitador, un optimista, un gran home i un gran poeta. Aquesta obra marca un abans i un després en la poesia de Mallorca, doncs transmet els valors i els ideals de la cultura i la tradició de l’illa. És a dir, un poema transcendental que il·lumina el futur i dóna esperances a qualsevol lector.

“Per molt llarga que sigui la tempesta, el sol sempre torna a lluir entre els núvols.

Khalil Gibran (Assagista, novel·lista i poeta libanès.)

“El passat només serveix per millorar el futur.”            

Eduard Torres Romero

About these ads
Esta entrada fue publicada en Uncategorized. Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s