<a href="

” title=”Oda a Catalunya des dels tròpics- Agustí Bartra”>Oda a Catalunya des dels tròpics- Agustí Bartra

Agustí Bartra i Lleonart va néixer a Barcelona el vuit de novembre de 1908, era membre d’una família camperola, fins els vuit anys va viure a Guinardó, i després es va mudar a Sabadell i va tenir una educació autodidacta. Des dels tretze anys va treballar en la indústria tèxtil, treballant per diferents empreses a la vegada que publicava diversos articles periodístics dels quals destaquen les aportacions a la revista Mirador des de l’any 1936. L’any 1934 va guanyar el primer premi d’un concurs de contes socials organitzats per l’Ateneu Enciclopèdic Popular amb un conte titulat A la ciutat de les màquines. Al 1938, el mateix dia que s’allistava a l’exèrcit republicà va aparèixer a les llibreries els seu primer llibre, un recull poètic anomenat Cant corporal.

En el 1939 Bartra  va passar la frontera francesa, on hi va conèixer a la periodista Anna Murià i amb qui el 31 de gener de 1940 salpà del port de Bordeus cap a Santo Domingo on s’hi va exiliar. El 1941 es va traslladar a Mèxic on hi va continuar fent la seva obra poètica i on hi va escriure i publicar un dels seus poemes més importants: Oda a Catalunya des dels tròpics l’any 1944. L’any 1970 va tornar a Catalunya i l’any 1982 Agustí Bartra va morir a l’hospital de Terrassa. Agustí Bartra va publicar Oda a Catalunya des dels tròpics l’any 1944 a Mèxic.

L’obra Oda a Catalunya des dels tròpics pertany al post simbolisme corrent literari que partia del simbolisme que es va expandir a Catalunya durant el Modernisme i consisteix en expressar idees complexes mitjançant un gran nombre d’imatges i llenguatge elaborat i intel·lectual.

 

Oda a Catalunya des dels tròpics és un poema escrit en vers lliure, és a dir els versos no tenen  rima, ni assonant ni consonant entre ells, envers a algunes excepcions com:

No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,

i desvetlla l’ombra d’una flor a un rostre,” (V.3 i 5)

què tenen rima consonant per donar més sonoritat al poema. Les estrofes tenen diferent nombre de versos, amb un total de 35 versos en el poema, i no tenen una estructura sil·làbica rígida, tots tenen un nombre de síl·labes diferents, son polimètrics. La gran majoria d’ells son d’art major com:

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança d’ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons i corrandes,” (v.1, 37 síl·labes) o bé:

 “comprenent el rictus secret d’aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins…”(v.18, 25 síl·labes).

 

L’Oda a Catalunya des dels tròpics tracta com a tema principal l’enyorança de l’autor envers la seva pàtria ja que és exiliat i hi expressa un sentiment d’amor cap a ella, però no vol sentir aquesta enyorança com ho diu al primer vers:

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança d’ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons i corrandes,” (v.1)

A partir d’aquell moment el protagonista de l’obra, què és l’autor, adopta una actitud combativa i esperançadora en contra la derrota individual soferta perquè ha hagut de deixar la seva pàtria enrere i començar una nova vida en un país lluny d’aquesta.

Ara analitzarem estrofa a estrofa el poema:

1a estrofa:

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança d’ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons i corrandes,

sinó la duresa dels temps que fa navegables els records i desterra imatges.

No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,

renova el gust d’oblidades farines

i desvetlla l’ombra d’una flor de rostre,

sinó el crit de zel fluvial.

  1. Paral·lelisme: figura retòrica que consisteix en dos o més versos que tenen una estructura sintàctica similar i a vegades idèntica.

La primera estrofa va dels versos 1 al 6 Bartra admet que troba a faltar la seva terra i enyora la lluita per aquesta pàtria que tant estima. Podem trobar una rima consonant entre els versos 3 i 5. En els versos 2 i 6 hi ha un paral·lelisme1 acompanyat amb el “sinó” que mostra una característica adversativa amb els versos anteriors a aquests.

2a estrofa:

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,

zenit del meu cor i de les marxes mudables,

ets tu, Pàtria!

El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,

però no deixen d’arribar-me les barques que endoles clandestinament…

En aquesta estrofa, la segona, que va dels versos 7 al 11, el poeta explica que la seva pàtria és tot el que domina en el seu esperit, que encara que hi sigui lluny d’ella sempre la tindrà en la seva ment i s’afligeix2 per la tristesa que li provoca tenir-la tant lluny. En el vers 9 hi podem trobar una personificació3 en el que es dirigeix a la seva pàtria com si fos una persona.

3a estrofa:

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel del teu nom

aquí, on Àfrica i els ciclons es citaven,

i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d’un palúdic àngel de madrèpora.

La tercera estrofa, versos del 12 al 14, Bartra es fa saber indirectament què és a Amèrica. En tota l’estrofa hi ha una perífrasi4 en la que indirectament es pot veure com hi diu què és al continent americà.

 

 

 

  1. Afligir:  Esdevenir fortament adolorat per una desgràcia, un mal, etc.
  2. Personificació: figura retòrica que consisteix en atribuir a un objecte o animal qualitats humanes, en aquest cas, “ets tu pàtria” referint-se a la pàtria com si fos una persona.
  3. Perífrasi: figura retòrica que consisteix en substituir una paraula per un conjunt de paraules o una frase que significa el mateix que aquella paraula.

 

 

 

4a estrofa:

Estrany dins l’aire estrany,

circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres

sentint com el meu cor accedeix a la sirga d’un continent d’agulles,

comprenent el rictus d’aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins…

5.  figura retòrica que consisteix en repetir una paraula determinada utilitzant-la amb dos categories gramaticals diferents: estrany com a substantiu i estrany com a adjectiu.

En aquesta estrofa, dels versos 15 al 18, segueix remarcant la seva situació geogràfica, és a Amèrica i remarca l’estranyesa què té per ser tant lluny de la seva terra natal, Catalunya. En el vers 15, el primer de l’estrofa, hi  ha un polípot5 en el que el primer “estrany” fa funció de substantiu i el segon fa funció d’adjectiu.

5a estrofa:

Oh pàtria que tant se t’ha estimat flautejant,

¿què faig aquí, fugitiu de tota arribada,

assetjat per atlètiques aromes,

dins les tardes de cavalls i arcs iris?

També podria plorar-te,

sanglotar damunt les mans estimades què també duen anells nòmades…

Plor i sanglot potser, però l’enyorança no.

¿com podria enyorar-te si no t’has després de mi,

si ets tan forta d’existència com l’amor en el refugi dels cossos?

5. Polípot: figura retòrica que consisteix en canviar la categoria gramatical d’una paraula per fer un joc de paraules dinàmic.

En la cinquena estrofa, versos 19 al 27, Bartra fa una crida del dolor que sent cap a la seva pàtria des de la terra estranya on es troba i vol aclarir que els seus sentiments son de tristesa i dolor, no d’enyor perquè mai s’ha després de la seva terra i per tant no la ha pogut enyorar mai com diu en els versos 26 i 27:

 

¿com podria enyorar-te si no t’has després de mi,

si ets tan forta d’existència com l’amor en el refugi dels cossos?

Hi ha un apòstrofe al vers 19 en el què  es dirigeix a la seva pàtria . Seguidament hi comença una interrogació retòrica que s’estén durant tres versos  (del vers 20 al 22) es podria suposar que l’autor descriu la terra on es troba en forma d’interrogació. En els dos últims versos de l’estrofa (versos 26 i 27) torna a haver-hi una altra interrogació retòrica en la que li pregunta  a la pàtria com la podria enyorar si encara és dins seu. Amb això podem apreciar una personificació en els versos 26 i 27 en el que l’autor es dirigeix a la pàtria preguntant-li com la pot enyorar si encara és dins seu, a més, hi ha una personificació on es veu amb els pronoms febles “-te, t’-“ i dirigint-se-li en segona persona del singular del present d’indicatiu del verb ésser (ets).

 

Tu ets la terra,

l’arbre,

el foc.

Invenciblement s’ha d’anar aixecant el so de la meva caiguda,

el violat pes jove de la meva llibertat ha de brotar dels cims,

sota els arcs de l’alba nova.

Jo només visc per l’entrada lluminosa dels teus ocells als graners del futur,

per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes…

En la última estrofa de l’oda, Bartra fa una conclusió on hi diu que la seva pàtria ho és tot (Vv. 28 al 30) Tu ets la terra,/l’arbre,/el foc. També en aquesta estrofa expressa el desig de que la seva pàtria revifi i torni a ser la mateixa d’abans com diu en les paraules de l’últim vers: per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes.

 

En els tres primers versos de l’estrofa (versos 28 al 30) hi ha un asíndeton per l’absència de conjuncions que es substitueixen per comes. En l’últim vers s’hi pot apreciar una metàfora en la que les escumes es pot dir què és la vida.

 

Bartra en aquesta oda comença demostrant que no enyora la seva terra com diu en el primer vers: “entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança…”, sinó que s’entristeix per no poder estar lluitant per ella i la seva llibertat. Durant tot el poema Agustí Bartra utilitza moltes imatges per representar la seva pàtria com diu en el vers 19: “comprenent el rictus d’aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins…” Els pins podrien representar part de la flora del Mediterrani, i per tant, Catalunya, la seva pàtria. Totes aquestes imatges utilitzades per Bartra són degudes al corrent literari en el que pertanyia, el post simbolisme, que precisament el seu rang més característic és l’abundant ús d’imatges amb les que s’identifica un terme literal amb el terme figurat plasmat en el poema. El poema es pot dividir en tres parts: la primera part és constituïda per les dues primeres estrofes i on hi diu que enyora lluitar per la seva terra. La segona part conté la tercera i quarta estrofa on explica què és al continent americà i que enyora la seva terra. I la tercera i última part, la formen les estrofes 5 i 6 i on torna agafar el tema de la primera part del poema: l’enyorança per la lluita de la seva terra i on la que hi conclou amb el desig que algun dia serà lliure una altra vegada.

 

Concloent, Agustí Bartra va fer una crítica indirecta sobre la opressió del franquisme,  la causa del seu exili, el què va fer que fes aquesta oda a Catalunya que té molta reivindicació de la seva llibertat i lluita per aquesta. El text té un caràcter universal ja que invita a que tothom participi en aquesta lluita per la llibertat, no només de Catalunya, sinó de qualsevol país, estat, població etc.

Publicado en Uncategorized | Deja un comentario

<a href="

” title=”No·l prenatz lo fals marit – Cerverí de Girona”>No·l prenatz lo fals marit – Cerverí de Girona

Publicado en Uncategorized | Deja un comentario

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA LO PI DE FORMENTOR

El poema Lo pi de Formentor va ser escrit el 1875 per Miquel Costa i Llobera, que va néixer a Pollença, Mallorca, el 1854, i va morir el 1922 a Palma de Mallorca. Era fill de propietaris rurals. Els seus dos primers poemes coneguts són en castellà: La noche de verano i Al castillo de Pollensa. El 1873 va adoptar el català com a llengua literària, va presentar-se als Jocs Florals de Barcelona amb La primera llàgrima i va guanyar la viola. El 1875 va tornar-s’hi a presentar amb Lo pi de Formentor, una peça cabdal de la llengua catalana, però que va passar desapercebuda en aquest concurs. Als vint anys va traslladar-se a Madrid per cursar els estudis de Dret obligat pel seu pare, i en finalitzar-los va tornar a Mallorca a continuar amb la tradició rural familiar. Al principi  no li agrada la seva vida a Pollença i la va criticar i menysprear molt en els seus poemes, però lentament va anar trobant-hi el seu lloc, ja que s’hi va crear el seu propi món de cultura.

Es va moure sempre entre dos corrents, el Romanticisme i el Classicisme, però tot i això hi ha moltes diferències entre els seus poemes que es poden explicar a causa dels diversos llocs de residencia que va tenir i els diferents corrents estètics que hi ha haver durant la seva vida. La tradició clàssica de Costa és una fusió dels elements de la poesia castellana del segle XVI, d’arrel primer llatina i després italiana, creada per la recepció eclesiàstica dels clàssics i per la influència del Modernisme. Només imita els autors del moment en aquells aspectes que fan la poesia d’aquests autors una poesia clàssica.

D’aquesta manera, pren aspectes de Lamartine (l’íntima i melancòlica unió amb la natura), de Víctor Hugo (orquestració brillant i imatgeria), de Manzoni (sentiment catòlic vestit de noble retòrica) i de Baudelaire (podem veure moltes analogies entre els poemes de l’escriptor francès i el mallorquí).

Va ser un poeta que sabia apropiar-se de les influències que rebia i crear un món poètic personal , en el qual compagina la forma intimista i la retòrica.  Joan Fuster va dir que <<poemes com Lo pi de Formentor  són els poemes que hauria d’haver produït la Renaixença i que no va produir perquè va haver d’atendre altres necessitats més immediates>>1. Alguns dels seus poemes tracten el buit i la desolació personal, altres, com Lo pi de Formentor, presenten el sentit de la vida com a combat per l’ideal, però tots es basen en la seva fe cristiana, i mostren, directa o indirectament, les idees d’aquesta religió.

Utilitza el paisatge com a espai on penetrar en l’harmonia universal, on captar el sentit transcendent de la vida. Transmet una visió objectiva que no mostra les seves emocions ni estat anímic. El “jo poètic” no és el “jo biogràfic”, sinó un “jo” superior que contempla espais precisos de Pollença i Formentor allunyats dels nuclis urbans. Però no descriu la geografia, sinó que tria espais, situacions i elements determinats del seu voltant, els aïlla i els omple de sentit a través de la identificació emotiva amb el seu “jo poètic”. Segons Riba, <<pren les coses de la realitat circumdant i per la inspiració penetra en elles i les fa penetrar en ell; s’hi fon, s’hi suma, però no s’hi confon>>2.

Costa deia que el vers és <<el naturalíssim producte de la vibració estètica del llenguatge humà>>, una vibració que es produeix quan la humanitat vol expressar tot el que sent i preservar-ho en la memòria humana col·lectiva. Pensava que la inspiració és un fet sobrehumà, és a dir, sobrenatural, que ve acompanyat d’una suprema emoció. La forma ha de respectar l’essència de la cosa i pressuposa la possibilitat de la visió objectiva. És contrari a la literatura de tipus maragalliana, que intenta arribar a un més enllà, al misteri que només la suggestió pot descobrir.

  1. DE RIQUER, Martí; MOLAS, Joaquim i COMAS, Antoni. Història de la literatura catalana, volum 8, pàgina 334.
  2. Ibid., pàgina 335.

Lo Pi de Formentor va passar per dues versions conegudes3 i va ser recollit al llibre Poesies, publicat l’any 1885. Aquest llibre és un recull caracteritzat per la influència del Romanticisme, però un Romanticisme amb un to serè, contingut, amb seny. Unes composicions marcades pel sentiment religiós i pel sentiment cap el paisatge de la seva iIla, Mallorca. Miquel Costa i Llobera pretenia, amb els poemes pertanyents a aquest llibre, recercar la llum de l’ideal, que per ell era la poesia i la bellesa.

La forma poètica de Lo pi de Formentor és la tradició culta, ja que és una composició amb estructura rígida, amb un rigor formal obligat, amb regularitat i simetria de les proporcions de les formes mètriques i versificatòries, rima consonant, registre lingüístic culte i versos de gran complexitat (versos alexandrins) que són una cadena sonora gràcies a la regularitat de la rima i la mètrica.

Aquest poema va ser traduït al castellà, l’alemany, l’anglès, l’italià, el txec i l’hongarès, i totes aquestes versions van ser recollides al volum El Pi de Formentor, edició políglota, publicat l’any 1947.

El poema té vuit estrofes de cinc versos cadascuna (quintets), formades per quatre versos alexandrins amb cesura (cadascun compost per dos hemistiquis de sis síl·labes) i un cinquè vers hexasíl·lab. L’esquema de la rima és 12A/12B/12A/12A/6b .  Alterna la rima femenina i masculina (rima masculina en els versos segon i cinquè de cada estrofa i rima femenina en els versos primer, tercer i quart de cada estrofa).

La dedicatòria que va fer Costa en aquest poema és: Al meu cosí i amic estimadíssim P. Ll.

A l’inici del poema hi ha l’oració llatina “Electus ut cedri”, que vol dir “Escollit com el cedre”4

  1. 3.     A la primera edició el títol és Lo pi de Formentor, i a la segona, del 1936, és El pi de ribera.
  2. Aquesta oració prové del Càntic dels càntics (5:15), i amb ella el poeta vol individualitzar el “pi”, subratllar la seva immortalitat i grandesa i elevar-lo a la categoria de símbol. Vol dir que és l’arbre escollit.

És un paisatge concret, mediterrani. Converteix el paisatge en matèria poètica, i amb ell estableix una comunicació íntima. Costa va fer confluir les arrels de Aquest poema manifesta les constants temàtiques típiques de Costa en la seva etapa romàntica i clàssica, la principal de la seva vida: el llenguatge clàssic es caracteritza per l’estructura del pensament i l’equilibri de visions; per la mesura en la construcció i la serenitat en la forma; pel gust decoratiu i colorista (aquí ho veiem quan diu més verd que el taronger, la flor enamorada, ala gegantina, vents i llum ardenta, cabellera real…), l’adjectivació consonant i la plàcida interpretació de l’art i la natura. En aquest últim punt, Costa està entre les aigües del Classicisme i el Romanticisme en una síntesi admirable: per una part, el poeta pinta el “pi de Formentor” amb trets deliberadament idíl·lics i, per tant, clàssics (més vell que l’olivera, més verd que el taronger, l’eterna primavera, no va la fontanella, la flor enamorada…), juntament amb altres propis de la naturalesa tempestuosa y agressiva del Romanticisme (lluita amb les ventades, té el llamp i l’oratge, bramulen les ventades…) que de cap manera es veu en l’acabat formal ni la noble sensació que produeix la lectura dels versos. D’aquesta manera, Costa i Llobera sap conjugar una mètrica clàssica amb un gust per allò romàntic i modernista, ja que el sentiment religiós i el sentiment del paisatge (que expressa la comunió del jo poètic amb la naturalesa i mostra la visió dels elements paisatgístics com a símbols), el paisatge que suggereix el misteri de les coses mudes i evoca al lector les emocions i les sensacions del poeta amb el joc dels sons i el ritme del vers, la manifestació del desig vital de joventut i la decantació per cercar l’ideal, que troba a Formentor, són trets propis del Romanticisme.Per escriure aquest poema Miquel Costa es va inspirar en les visions feréstegues de pins arrelats en els penya-segats de Pedra Alta, a la península de Formentor5, en una extensa propietat familiar. Freqüentà aquells paisatges de molt jove, i li serviren d’inspiració per molts dels seus poemes. La naturalesa que mostra no presenta una imaginació ni una fantasia desbordades, sinó que és un paisatge real que ell ha contemplat, que forma part de l’entorn familiar del poeta.

  1. Península que es troba a la costa nord-est de l’illa de Mallorca.

El poema va ser rebut amb entusiasme pels poetes romàntics6, i amb la seva poesia Costa va ajudar a modernitzar la llengua catalana7.

L’adjectivació de Costa no és exuberant com la de Rimbaud, Baudelaire o Rubén Darío, ni desmesurada com la de Víctor Hugo; al contrari, els seus adjectius, lluny de la dispersió, casen amb naturalitat amb el substantiu al que acompanyen i el matís que originen en aquest és molt precís. Això ho podem observar clarament en Lo pi de Formentor, on veiem alguns trets parnasians (per exemple, la sinestèsia la flor enamorada), però molt pocs comparats amb l’adjectivació clàssica8 (penyora santa, noble sort, arbre sublim, cabellera real).

Antoni Rubió i Lluch va escriure un article sobre Poesies, on va dir: <<Si bé a Lo Pi de Formentor, a Marina i a Damunt l’altura hi ha descripció i entusiasme per la bella naturalesa, el fons i el concepte capital són indubtablement ascètics>>.9Miquel Costa utilitza la poesia per parlar d’elements espirituals (no terrenals). El “pi de Formentor” simbolitza l’ideal de vida immaculada i essencialment espiritual que s’enfila per damunt les ones cap a la llum pura del cel, acarat amb Déu. Així, parteix d’una visió material i real per assolir-ne una altra d’espiritual i ideal. El “pi” és l’arbre de la lluita entre la voluntat de viure i l’hostilitat dels elements que l’han de sostenir. És l’exemple de superació constant per a una ànima que aspira a enlairar-se cap a la puresa divina. És un pi que manifesta la fortalesa del guerrer, perquè la seva lluita no s’acaba mai, amb el llamp, amb l’oratge, amb la mar encrespada, i tot ho venç: s’alça com rei victoriós damunt l’altura.

  1. Com Joan Lluís Estelrich, amic mallorquí de Miquel Costa i Llobera.
  2. Com van fer Jacint Verdaguer i altres poetes del Romanticisme.
  3. Molt propera a les adjectivacions d’Horaci i Virgili.
  4. PERELLÓ, Maria Antònia. Un vol d’inefable poesia, pàgina 28.

Així, Lo pi de Formentor, Marina i Damunt l’altura són els tres pilars lírics de l’asceticisme que demostra l’itinerari espiritual que perseguia Miquel Costa. Un camí de perfecció, que va ser magnificat en Lo pi de Formentor i que el portà a la comunió amb Déu i amb l’infinit…En el fons d’aquestes poesies hi ha l’esperit de la filosofia de Plató, el qual aspirava a realitzar-se plenament en el món de les idees tot superant el món sensible de les coses.

Lo pi de Formentor és una oda solemne on el poeta es declara enamorat d’aquest “pi” enorme de Pedra Alta i li atorga unes virtuts que el perfilen com un ésser escollit per la mà divina, superior a l’olivera, al roure i al taronger. Quan menciona l’eterna joventut de les seves fulles, el compara amb un personatge gairebé mitològic, envoltat d’una aura sagrada. La imatge d’aquest pi espiritualitzat, que no se sustenta de la matèria impura, sinó que “com un vell profeta, rep vida i s’alimenta de les amors del cel”, expressa l’afany constant d’ascesi a què aspirava l’ànima del poeta.

I aquest camí d’ascesi de Costa recorda aquell altre que Baudelaire proposava en el poema Élevation, segons el qual només pot arribar a la felicitat aquell mortal que amb ala vigorosa s’enlaira vers els camps serens de la claror, “l’immensité profonde”, i sap interpretar “le langage des fleurs et des choses muettes”. Costa diu que el “pi” ha d’alimentar-se de la vida més alta, les “amors del cel”, i que és l’escollit per la divinitat per interpretar i comunicar els designis divins més alts i profunds.

La identificació del pi amb el geni ve de les teories romàntiques de Costa, en les quals l’aspiració suprema del poeta era abastar l’infinit. Aquest concepte de la poesia com a ideal de vida superior ens evoca la concepció del poeta que es desprèn de L’albatros de Baudelaire. L’analogia principal entre els dos poemes és la noció del “poeta” i el “pi” com a éssers semblants als reis de les altures, que lluiten amb la tempesta. Costa aspirava a ésser un poeta sublim com el que suggereix Baudelaire a L’albatros.

En el poema hi ha una superació de la prosopopeia. L’”arbre”, després d’humanitzar-se en els primers versos, es “transhumanitza”, com fa Dante a l’inici del Paraíso. Un pas més ens portaria a acceptar la transfiguració del “pi” i el seu ascesi al cel, en el qual, seguint el model de Crist, deixaria el seu cos a terra i des de les altures podria veure les baixeses humanes (Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada) i experimentar la llibertat de la seva ànima (lliure ja de tota presó corporal), la llibertat de les aus volant sobre el mar.

El procés de simbolització a què el poeta ha sotmès aquest arbre li confereix un abast universal, que es concreta a les dues últimes estrofes. En aquests darrers versos s’estableix una íntima relació entre el jo poètic i el “pi”, el qual esdevé el seu exemple de vida pura. Ara el poeta exhorta la seva ànima a “lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura”, i culmina l’itinerari d’ascesi encetat a Damunt l’altura convençut que, arrelat “dins l’altura com l’arbre dels penyals”, esdevindrà l’autèntic poeta que anhela ésser i, per fi, veurà com les seves “cançons tranquil·les aniran per la ventada com l’au dels temporals”.

Lo pi de Formentor, per tant, es pot interpretar com un model ascètic pel cristià, que ha de separar-se del món i posar la seva vista en allò diví. Els humans hauríem de ser com el “pi de Formentor”, i conviure estoicament amb el món gràcies a l’alegria que irradia l’amor diví (llavors, ell riu i canta / més fort que les onades). Es tracta d’una lluita diària amb els humans no creients -que Costa molt probablement també va tenir amb ell mateix-, contra el paganisme o cap a qualsevol element que traspassés el llindar del seu estricte sacerdoci (lluitar constant i vèncer).

El poema pot ser dividit en tres parts: la primera part engloba la primera, segona, tercera i quarta estrofa, i parla de la fesomia del “pi” i l’entorn en què viu. La segona part està constituïda per la cinquena i la sisena estrofa, i converteix el “pi” en el símbol de lluita i de superació constants per assolir l’ideal de vida perfecta. I la tercera està formada per la setena i la vuitena estrofa, i mostra la relació entre el jo poètic i el “pi”, el qual esdevé el seu exemple de vida.

A la primera estrofa declara el seu amor i admiració per un arbre tan singular. A la segona i la tercera canta les virtuts que li atribueix en relació amb tot allò que és terrenal mentre que, a la quarta estrofa, diu que tanta perfecció no pot ser humana i diu que ve de les amors del cel, és a dir, de la Divinitat. A la cinquena, va una mica més enllà quan l’equipara amb el geni creador que tot ho domina. A partir de la setena i la vuitena, el “pi” es converteix en un confident i un exemple perfecte a seguir per part del poeta: l’estima, l’enveja, l’admira fins al punt que vol imitar-lo en el camí  d’assolir la puresa i la plenitud vital i creadora. L’”arbre” es va convertint en ideal de perfecció al llarg del poema. S’ascendeix del pla terrenal més obvi cap als estatges celestials més purs, descobrint l’essencial i la perfecció, la bellesa que emociona i trasbalsa.

A la primera estrofa el jo poètic s’introdueix amb una força expressiva que és donada per una exclamació romàntica que confessa el seu amor per un arbre real. Aquest sentiment és intensificat per una metonímia que identifica el cor amb el jo poètic i, alhora, li permet fixar una certa distància amb l’ús de la tercera persona:

“Mon cor estima un arbre!/”  v.1

Descriu l’”arbre” amb comparacions de superioritat, que el defineixen com un ésser que excel·leix en unes virtuts pròpies d’un ésser escollit. La comparació amb l’olivera, el roure i el taronger connota els valors de saviesa, fortalesa i vitalitat:

“/Més vell que l’olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,”  vv. 1-2

Aquests valors sintetitzen el tema de la perennitat del “pi”, que al tercer vers és refermada per la referència a l’eterna joventut de les seves fulles, que es regeneren constantment i simbolitzen felicitat:

“conserva de ses fulles l’eterna primavera,”  v. 3

Els dos versos finals de la primera estrofa el defineixen com un lluitador tenaç, comparant-lo amb un gegant guerrer, amb un ésser superior a la raça humana capaç de lluitar i vèncer contra les forces de la natura, contra les adversitats:

“i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

com un gegant guerrer.”  vv. 4-5

A les estrofes segona, tercera i quarta precisa els atributs divins de l’”arbre” establint un paral·lelisme a partir de la negació inicial per donar pas a l’exposició de les virtuts més positives, amb la qual cosa potencia la seva força expressiva.

D’aquesta manera, la segona estrofa continua la descripció i personificació d’aquest arbre, que ara adopta un caràcter sagrat. L’austeritat de la vida del “pi” ve expressada pel paral·lelisme dels dos primers versos, que el configuren com un arbre sense ornaments, amb les fulles nues i sense flor, i que pot sustentar-se només amb l’aigua de la pluja:

“No guaita per ses fulles la flor enamorada;

            no va la fontanella ses ombres a besar;”  vv. 6-7

Però el “pi” esdevé un escollit per la intervenció de la mà divina, que el perfila amb les qualitats reials. Així, Déu ha ungit d’aroma la seva testa consagrada, convertint-lo en profeta i rei i conferint-li la sobirania sobre tota la serralada i atorgant-li com a reialme la immensa mar, que és considerada l’agent transitiu i mediador entre allò formal (terra, sòlid) i allò no formal (aire, gas) i, analògicament, entre la vida i la mort. El mar és considerat la font de la vida i la mort d’aquesta també:

“mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada

i li donà per trone l’esquerpa serralada,

per font la immensa mar.”  vv. 8-10

La tercera estrofa ens introdueix la idea de grandesa sublim que encarna el “pi”. La imatge de l’alba és el marc que envolta el despertar de l’”arbre” i de la naturalesa:

“Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,”  v. 11

Però el “pi”, que té grandesa i noblesa superba, no escolta el cant de l’ocell menut i fràgil que l’home té en captivitat, sinó que escolta el cant de llibertat que representen l’àguila marina, que representa el símbol de poder reial, i el voltor, que és el rei de les aus mallorquines. Els ocells simbolitzen espiritualitzacions, estats superiors del ser, ànimes, per la seva capacitat de volar i enlairar-se en l’altura pel cel. Hi ha una al·literació i sinestèsia en l’últim vers d’aquesta estrofa, quan diu remoure son fullam, perquè fa recordar el soroll de les branques del pi movent-se i el voltor i l’àguila batent les ales:

“no canta per ses branques l’aucell que encativam;

el crit sublim escolta de l’àguila marina,

o del voltor qui passa sent l’ala gegantina

remoure son fullam.”  vv. 12-15

La quarta estrofa accentua l’espiritualitat del “pi”, que no se sustenta de la matèria impura, representada pel llim de la terra i, en un afany d’ascensió, les seves arrels afloren a la superfície de les roques. Aquesta lluita per elevar-se és remarcada al segon vers per l’al·literació de les consonants vibrants:

“Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel,”  vv. 16-17

A més, els aliments que rep provenen del cel i són presentats per una enumeració de fenòmens mitjançant el polisíndeton: té pluges i rosades i vents i llum ardenta. Les pluges i rosades simbolitzen tot allò sagrat que prové del cel, el vent és considerat el primer element perquè bufa i crea (és la “bufada creadora”), i per ser actiu i violent, i la llum  simbolitza esperits, moralitat, intel·lectualitat, virtuts i força creadora. Els dos últims versos clouen aquesta configuració sagrada del “pi”, que és comparat a un vell profeta, ésser escollit per la divinitat per tal d’interpretar i comunicar els designis divins més alts i ocults. Per això s’alimenta de la vida més excelsa i alta: les amors del cel:

“té pluges i rosades i vents i llum ardenta,

i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

de les amors del cel.”  vv. 18-20

La cinquena estrofa expressa l’admiració que sent el poeta per l’”arbre” amb les seves dues primeres paraules, i identifica el “pi” amb un geni, una visió sobre l’artista que arranca de les teories romàntiques en les quals el poeta desitjava dominar i abastar l’infinit:

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:

domina les muntanyes i aguaita l’infinit;”  vv. 21-22

Els tres últims versos d’aquesta estrofa reiteren la idea que el “pi” tendeix a l’espiritualitat celestial en oposició a la vida material i terrenal. La copa del “pi” es contraposa amb el seu tronc, ja que aquest està empresonat a la terra i la copa, en canvi, és considerada l’ànima racional de l’”arbre”, que toca el cel i contempla tot allò diví. Hi ha un encavalcament que també és un hipèrbaton:

“per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge

per glòria i per delit.”  vv. 23-25

La sisena estrofa presenta un paisatge en moviment, en el qual les forces de la natura, el vent i les onades, s’enfronten a l’”arbre”:

“Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,”  vv. 26-27

Però el “pi”, símbol de la lluita i la superació constants, s’alça triomfador i victoriós com un rei, com un ésser superior, davant aquestes adversitats atmosfèriques. S’utilitza una metàfora per designar la frondositat de la seva copa, que es mou en el vent:

“llavors ell riu i canta més fort que les onades,

i vencedor espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.”  vv. 28-30

A les estrofes setena i vuitena hi ha la culminació del procés de simbolització de l’”arbre”, el qual esdevé per al poeta l’exemple de vida pura que desitja seguir.

El primer vers de la setena estrofa ens remet al primer vers del poema. Abans el cor del poeta estima l’”arbre”, i ara l’enveja i anhela l’ideal de vida que representa. Per dir-ho Miquel Costa utilitza un apòstrof:

Arbre, mon cor t’enveja./”  v. 31

Per primera vegada el jo poètic s’introdueix en la primera persona del singular:

“/Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.”  vv. 31-32

I introdueix el jo poètic en la primera persona del singular per refermar el desig de perfecció que té, el d’elevar-se cap a l’infinit i viure només d’espiritualitat. Els epifonemes que tanquen aquesta estrofa constaten que es tracta d’un ideal que el poeta no té la certesa de poder assolir:

“Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura

i alimentar-se i viure del cel i de llum pura…

Oh vida! Oh noble sort!  vv. 33-35

I justament per aquesta incertesa, a la vuitena estrofa Costa necessita consolidar la realització d’aquest ideal, per la qual cosa desdobla el seu jo i incita la seva ànima amb una optació que expressa un desig vehement. Així, l’impulsa a elevar-se cap al cel, a traspassar la boirada, que simbolitza indeterminació, a anar més enllà i arrelar en aquest ideal pur:

“Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

 i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.”  vv. 36-37

I és que, un cop atès aquest ideal, vencerà els obstacles terrenals, ara insuperables, i trobarà la pau i la poesia vertaderes. Aleshores aquesta poesia assolirà la fortalesa de la seva ànima i la immortalitat:

“Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada

com au dels temporals.”  vv. 38-40

Miquel Costa és autor de molts poemes, però Lo pi de Formentor és realment extraordinari. Parteix d’un paisatge real, fet habitual en ell, per mostrar els seus desitjos més íntims i espirituals, sempre evitant mesclar-se amb les paraules, mantenint-se al llindar entre pertànyer i no pertànyer al poema.

Mostra, com en moltes de les seves obres, el seu cristianisme, i per això és una poesia ascètica que té trets romàntics i clàssics, els dos corrents als quals va pertànyer el seu autor.

Aquesta obra té un abast universal, ja que el camí d’ascesi que anhela el poeta per a la seva ànima és la que tots els humans hauríem de desitjar per a la nostra: assolir l’altura i viatjar pel cel, allunyar-nos de les baixeses humanes assaborint l’eterna llibertat…

“Podem aprendre molt de la naturalesa en acció.”  Walt Disney

Publicado en Uncategorized | Deja un comentario

Comentari de text: La balanguera

La balanguera (1902-1903) de Joan Alcover; poeta, assagista i polític, és un poema popular que pertany a un cert vessant del Noucentisme incipient. Aquest comporta la contenció expressiva i el rigor formal. La seva funció és de caire emblemàtica amb l’objectiu de transmetre el símbol de permanència col·lectiva sobre els individus1. Aquesta obra es troba recollida al llibre Cap al tard (1909), juntament, amb alguns dels millors poemes de la literatura catalana de tots els temps, com Elegies, Miramar, L’espurna, Desolació… Aquest recull, no unitari, de poemes en català es va convertir en una de les obres més influents de la poesia catalana del segle XX, i es situa a l’altre extrem de la poesia decorativista de la primera etapa d’Alcover. La balanguera és un poema que reflecteix el pas del temps com a fet devastador i intenta ressorgir la cultura i les tradicions de Mallorca. El 1996 va ser declarada com l’himne oficial de Mallorca musicada per Amadeus Vives.

Joan Alcover va néixer a Palma de Mallorca l’any 1854. Va estudiar Dret a Barcelona i a la vegada va iniciar una carrera política i una altre literària. A l ’any 1887 va morir la seva dona, Rosa Pujol. Ell intentà refer la seva vida però desgraciadament, les morts augmentaran i l’únic fill que el sobreviurà serà en Pau. Aquesta experiència plena de dolor provocà una redescoberta de la llengua pròpia, el català, com a eina d’expressió dels sentiments més profunds. I de mica en mica, la seva producció poètica es convertí exclusivament en català, el qual utilitzà per transmetre les tradicions i la cultura de Mallorca. La seva teoria literària es troba recollida en el text Humanització de l’art (1904) i es basa en la sinceritat i en la claredat de la forma poètica. Alcover va ésser considerat per tothom com un excel·lent orador, tant en el camp de la política com en temes intel·lectuals. L’any 1916 va ser anomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Joan Alcover morí a Palma de Mallorca el 26 de febrer de 1926.

Alcover, amb una intenció clarament sincera i amb la utilització d’un llenguatge culte i gens encarcarat, desenvolupa un cant al pas del temps i a la fugacitat de la vida i posa les esperances en el futur. Tot i així, l’autor parla del temps com un fet devastador que destrueix tots els béns que el poeta posseeix2 i del dolor produït per la mort dels fills, manifestat en forma d’elegia. Parteix d’un fragment d’una cançó popular que diu “La balanguera fila, fila / la balanguera filarà3”. On es fa referència a una vella fada que fa i desfà els atzars de la vida, mentre belluga l’aspi en un racó del poble. El nom, segurament, prové d’una dansa, la bolanguera, amb el radical modificat per analogia del nom propi Berenguera. En totes les estrofes del poema l’autor utilitza l’el·lipsi doncs parla d’accions que realitza la balanguera però que no apareix directament el subjecte ja que es dóna per suposat.

La balanguera és un poema que està estructurat en cinc estrofes (sextetes) de sis versos octosíl·labs d’art menor amb una tornada de dos versos també de vuit síl·labes. L’esquema mètric que segueix el poema és: 8a, 8a, 8b, 8b, 8c, 8c / 8c, 8c. A més, s’estructura en cinc parts que corresponen amb cadascuna de les estrofes. Tot i així, després de cada estrofa l’autor utilitza dos versos, d’una cançó popular mallorquina, que els podem anomenar tornada.

El poema s’inicia amb la següent estrofa: <<La balanguera misteriosa,/ com una aranya d’art subtil,/ buida que buida sa filosa,/ de nostra vida treu fil./ Com una parca bé cavil·la,/ teixint la tela per demà.4”>> En aquests versos es fa referència a la vella fada màgica i enigmàtica capaç de teixir els atzars de la vida. I en els dos últims versos mostra un futur present que ja ha estat “teixit” per la balanguera. A més en els versos dos i cinc podem apreciar una anàfora on l’autor repeteix les paraules “Com una” i una comparació de la balanguera amb una aranya i amb la parca5.

A la segona estrofa Alcover observa el passat i utilitza el tòpic literari, “tempus fugit6” en els versos: <<Girant la ullada cap enrere/ guaita les ombres de l’avior,>>. En aquests versos utilitza simbolismes com les “ombres” per referir-se al passat i a la mort i “la nova primavera” per referir-se al futur i a una nova renaixença. En els versos: <<i de la nova primavera/ sap on s’amaga la llavor./ Sap que la soca més s’enfila/ com més endins pot arrelar.8>> Fa un cant d’esperança cap al futur i utilitza la naturalesa com a símbol de prosperitat i bonança. En els versos onze i dotze l’autor realitza un hipèrbaton on canvia l’ordre de la frase. I en els versos dotze i tretze podem observar una anàfora amb el verb saber.

La tercera estrofa, fa una visió cap a un futur on Alcover vol transmetre la realitat de la mort (<<…com davallen les fosses9>>) que sorgeix del seu profund dolor provocat per la mort de la majoria dels seus fills i de la seva dóna. I en els treus últims versos parla de la fugacitat de la vida i torna a utilitzar el tòpic literari, “tempus fugit10”. A més, l’autor recorda parts de la seva vida, especialment la seva boda i els primers anys com a matrimoni quan van néixer els seus fills. Amb aquest record intenta expressar la fugacitat del temps i com aquest ha destrossat la seva vida.  En els versos vint-i-u l’autor torna a utilitzar l’anàfora on repeteix les paraules “els que”.

<<Quan la parella ve de noces, ja veu i compta ses minyons; veu com davallen les fosses     els que ara vieun il·lusions,     els que a la plaça de la vila surten a riure i a cantar.11>>

La quarta estrofa comença amb els versos: <<Bellugant l’aspi el fil cabdella,/ i de la pàtria la visió/ fa bategar son cor de vella/ sota la sarja del gipó.12>> Ara bé, la balanguera es mostra com una mare de la pàtria que s’emociona en veure que hi ha esperança quan es troba sota la tela del futur que ella mateixa ha teixit. I aquesta estrofa termina amb els versos: <<Dins la profunda nit tranquil·la,/ destria l’auba13 que vindrà.14>> En el vers número trenta podem apreciar un altre simbolisme; l’auba15 que reflecteix un futur esperançador. En aquests versos Alcover vol transmetre els poders màgics d’aquesta vella fada màgica capaç d’escollir els destins que la llum del dia portarà. En els quatre primers versos del poema l’autor torna a utilitzar l’hipèrbaton on modifica l’ordre de les frases. A més utilitza l’auba com a símbol d’un futur incert escollit per aquesta fada.

I finalment el poema culmina amb la quinta estrofa que comença amb els versos: <<De tradicions i esperances/ tix la senyera del jovent,16>> On Joan Alcover torna a posar esperances en un futur que es mostra jove i en les tradicions que s’encarregaran de fer lluir els nous temps. En aquests versos podem apreciar un nou simbolisme; “la senyera” que simbolitza un nou futur arrelat a les tradicions i a la cultura de Mallorca. Per finalitzar l’última estrofa Alcover escriu: <<com qui fa un vel de nuviances/ amb cabelleres d’or i argent/ de la infantesa qui s’enfila,/ de la vellura qui se’n va.17>> On intenta transmetre la nova unió que es produeix entre la pàtria i els infants, que simbolitzen el futur i aquells que se’n van  al passat. Això, ho podem considerar com una metàfora on Alcover relaciona el casament amb aquesta unió popular. Aquests versos tenen un objectiu major que és l’esperança per la conservació de les tradicions, de la llengua i de la cultura mallorquina. I en els versos trenta-vuit i trenta-nou l’autor utilitza el paral·lelisme doncs aquests versos tenen la mateixa estructura sintàctica: preposició + determinant + nom + preposició + verb.

Joan Alcover va ésser un home marcat per múltiples desgràcies en la vida, va patir molt però, tot i així, era considerat per tothom com un home elegant i amb estil18. Alcover tenia uns dots innats per a l’expressió, tan oral com escrita i, encara que, va començar escrivint en castellà, amb la maduresa va escollir el català com a vehicle per transmetre els seus sentiments i fer ressorgir les tradicions i la cultura de Mallorca. La llengua catalana es va convertir en una eina per transmetre una poesia íntima i sincera i per expressar el seu dolor. A més, hem de tenir present la influència del context cultural del moment i els consells d’amics com Miquel Costa, Gabriel Alomar, Santiago Rusiñol i Miquel dels S. Oliver, un grup modernista que va tenir un gran impacte a Palma i que propugnava la integració en la cultura catalana. L’èxit inesperat d’alguns poemes catalans i la petició dels seus amics per continuar la producció, va convertir Alcover en un defensor de la llengua catalana en l’expressió literària. Encara que va iniciar-se com a escriptor poètic, amb la llengua castellana i pretenia triomfar en els escenaris madrilenys amb una poesia merament decorativista.

Joan Alcover és, juntament amb Miquel Costa i Llobera, un dels personatges més influents de l’Escola Mallorquina, caracteritzada per una poesia clàssica grecollatina, i per les tradicions poètiques pròpies de la zona. Aquesta escola estava relacionada amb corrents literaris com el Romanticisme, el Neoclassicisme, el Costumisme, el Modernisme i finalment el corrent que va escollir Alcover, el Noucentisme. Joan Alcover, gràcies a les tasques que va dur a terme a l’Escola Mallorquina, va ésser capaç de modernitzar la literatura a Mallorca utilitzant una llengua culta i depurada, allunyada de tot procés dialectitzador19. I a més, va establir un pont cultural entre el Principat de Catalunya i Mallorca gràcies a les tertúlies que organitzava a casa seva els diumenges per la tarda. Per tant, podem dir que Alcover va ésser un home influenciat per l’Escola Mallorquina però que a la vegada va influir notablement sobre aquesta.

Com ja hem dit, Joan Alcover va ésser un gran escriptor de la llengua catalana. Va començar amb una poesia castellana i decorativista però amb la seva maduració i amb la mort dels membres de la seva família va decidir crear una poesia íntima i sincera utilitzant la llengua catalana d’una manera culta i depurada. A causa de la influència de l’escola Mallorquina i molts dels seus amics va decidir transmetre i fer conèixer les tradicions i la cultura de Mallorca. Per tant, fent una unió de la conservació de les tradicions i de l’expressió del dolor i la melancolia va escriure la Balanguera, un poema en el qual, Alcover, fa un cant a l’esperança i a la fugacitat de la vida. En aquest poema, l’autor intenta mostrar el temps com una força que ho destrueix tot però a la vegada intenta transmetre esperances cap a un futur incert que es mostra il·luminat per la llum de la bonança. A més, aquest poema té un caràcter universal i local. És a dir, parla de la fugacitat de temps, i de la necessitat de posar esperances en el futur per poder seguir lluitant i no rendir-se, temes mundials que afecten a tothom, doncs qualsevol es pot sentir identificat i a més transmet uns continguts morals i un missatge que tothom es pot aplicar en el seu dia a dia. I també, té un caràcter local ja que intenta revifar la cultura, les tradicions i la història de Mallorca despertant la curiositat i les esperances dels més joves que a l’endemà seran el futur d’aquell territori. Per tant podem dir que és un poema que afecta a tothom, que té un caràcter totalment universal, però que el seu objectiu final és majoritàriament local.

Per a mi, Joan Alcover, és un home que defineix completament la superació, la lluita contra les desgràcies de la vida, i l’esperança per construir un món millor, el qual s’ha de basar en la sinceritat. És un home que va haver d’afrontar la mort de la majoria de membres de la seva família i, tot i així, va seguir mantenint la seva elegància, el seu estil pur i harmoniós. Es va adonar que el passat s’ha de deixar enrere i, tot i que sentint un profund dolor, havia de posar les esperances cap al futur. Per tant, el podem identificar com un lluitador, un optimista, un gran home i un gran poeta. Aquesta obra marca un abans i un després en la poesia de Mallorca, doncs transmet els valors i els ideals de la cultura i la tradició de l’illa. És a dir, un poema transcendental que il·lumina el futur i dóna esperances a qualsevol lector.

“Per molt llarga que sigui la tempesta, el sol sempre torna a lluir entre els núvols.

Khalil Gibran (Assagista, novel·lista i poeta libanès.)

“El passat només serveix per millorar el futur.”            

Eduard Torres Romero

Publicado en Uncategorized | Deja un comentario

Jacint verdaguer- Los dos campanars

Publicado en Uncategorized | Deja un comentario

Salvador Espriu

Publicado en Uncategorized | Deja un comentario
Publicado en Uncategorized | Deja un comentario